Lidia Esteve Miro

En aquesta entrega he volgut personalitzar-me a través del dibuix. I és que, ahir dia 16 d’octubre, va ser el dia del flamenc i per a moltes persones pot passar desapercebut, però per a mi no. Per a mi el flamenc és una cosa que duc dins i que és la màxima expressió d’art que existeix. Ja sigui a través del ball, el cant, la vestimenta, la pintura, la puresa, la passió… Estant fora m’he adonat de com trobo a faltar estar envoltada d’aquest art i gaudir de tot allò que l’envolta. En aquest dibuix he volgut representar-me amb el meu vestit vermell de flamenca, aquell que trobo a faltar veure a l’armari de casa meva. Espero amb ànsia sempre el mes d’abril, perquè sota el taronger florit d’abril em retrobi amb els meus amics per poder gaudir de l’art del flamenc, les rialles i tota la nostra cultura

Aquí teniu l’enllaç al Drive per si no veieu bé la imatge:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1KZCGGXKRaBqTL4ricG23RQJWrsWXuf9o

Hola a tothom,

En aquesta ocasió he volgut reflectir la meva apreciació de l’entorn en forma de poema. És un poema que reflecteix aquella nostàlgia per tot allò que ja no tinc al meu voltant. També hi parlo de les coses que trobo a faltar i de com les afronto. Espero que us agradi molt i que, llegint-lo, us traslladeu a aquella sensació de nostàlgia quan no ets a la teva terra. Una abraçada a tothom des de molt lluny!!

Claveles y geranios:

Miro por la ventana y me pregunto qué ha pasado,

¿Quién me ha robado este verano?

Sin darme cuenta, estoy de vuelta a estos inviernos eternos y pesados.

¿Dónde está mi Mediterráneo?

Ese que, con su sol, dibuja el paisaje de los amados.

¿Dónde han quedado las sobremesas, los amigos y los lagos?

Ahora solo me quedan días cortos y mucho frío en las manos,

esas por las que el tiempo se escurre entre los dedos

y cae al suelo como las gotas de este cielo.

Gracias que tengo a quien me tape en las noches de invierno

y me cure este anhelo.

La vida es eso: apreciar lo que se tiene cuando ya ha terminado.

¿Volverán esos días de mar, olas y cielos soleados?

Ojalá que vuelvan,

pienso mientras miro por esta ventana de cielos grisáceos.

Mientras tanto, resistiré,

manteniendo la primavera infinita dentro de mis manos,

como lo hacen, floreciendo en pleno noviembre,

mis claveles y geranios.